Museu de les Trementinaires
A cau de museuDones que anaven pel món: les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent caminaven mig Catalunya amb un sac d'herbes, trementina i olis a l'esquena.
- L'any d'una trementinaire: collir herbes, treure la resina de l'avet, enfilar bolets i marxar al novembre. Rams amunt, Pasqua a casa.
- Maria Majoral, la Tamastina, "la trementinaire de les nenes rosses".
- Els camins, les cases de pagès on dormien i els remeis que els esperaven als pobles.
- Sofia d'Ossera, l'última, que va fer el darrer viatge el 1982.
Museu de les Trementinaires, a Tuixent, Josa i Tuixén (Alt Urgell).
0:00 "Rams amunt, Pasqua a casa." Era una dita de les dones de la vall de la Vansa i Tuixent, al peu de la serra del Cadí. Volia dir que per Rams es posaven en camí cap amunt, cap a la vall, i que per Pasqua ja eren a casa.
0:16 De tornada de caminar mig Catalunya a peu, amb un sac d'herbes a l'esquena. Per a la gent d'allà, la vall era "el país". I tota la resta, tot el que hi havia més enllà de les muntanyes, era "el món".
0:31 Per això, d'aquelles dones se'n deia que "anaven pel món". Fora, la gent les coneixia per un altre nom. Les trementinaires. Tot va començar a mitjan segle dinou.
0:45 Cap a l'any mil vuit-cents seixanta, la vall va arribar al màxim de població: gairebé tres mil persones. Massa boques per a una terra aspra, de pobles de més de mil metres d'altitud, on les collites no donaven per a tothom.
0:59 No totes les cases eren iguals. Hi havia les cases altes, amb terres, boscos i bestiar. I hi havia les cases baixes, les que tenien poc o res. A les cases baixes, gairebé tothom havia de sortir a buscar-se la vida.
1:15 Els homes marxaven a fer pega, a tallar pins, a segar. I moltes dones van agafar un camí propi. Sabien coses que no s'aprenien a l'escola. Quines herbes curen, on es troben, quan s'han de collir.
1:30 Un saber que passava de mares a filles. I van decidir carregar-se'l a l'esquena i portar-lo pel món. L'any d'una trementinaire tenia el seu ritme. A partir del maig, i tot l'estiu, collien herbes.
1:44 Hisop, orella d'ós, te de roca, salsufragi. Algunes s'havien d'anar a buscar als cingles. Les assecaven, les tallaven i les posaven dins de coixineres. A l'agost, tocava la resina.
1:58 La més preuada era la de l'avet. Per treure-la, calia enfilar-se a l'arbre i rebentar, una a una, les bossetes que es formen a l'escorça. Sovint eren els fills qui s'enfilaven.
2:10 De cada bosseta en sortien una o dues gotes. Ni una més. Amb el temps, però, moltes compraven la base a les drogueries, i cada una s'hi feia la seua barreja.
2:21 I als vespres, tota la família pelava bolets, els tallava a trossets i els enfilava com si fossin collarets. Un cop secs, pesaven poc, ocupaven poc i valien molt. A principis de novembre, marxaven. La primera sortida acabava per Nadal, que el passaven a casa.
2:40 A mitjan gener, tornaven a marxar. Rams amunt, Pasqua a casa. A l'esquena, un gran sac amb les coixineres plenes d'herbes. Penjades, les llaunes de trementina i d'altres resines.
2:52 I mai no anaven soles. Gairebé sempre anaven de dues en dues. Una dona que coneixia l'ofici i una acompanyant, sovint de la mateixa família. Mares i filles.
3:03 Padrines i nétes. Algunes de les acompanyants eren xiquetes de vuit o nou anys. Hi ha una trementinaire que va recórrer els camins amb les seues tres filles, la Càndida, la Maria i la Rosa.
3:14 Es deia Maria Majoral, la Tamastina. Pels pobles la coneixien com "la trementinaire de les nenes rosses". Seguien els camins dels ramats transhumants. A la tardor, baixaven cap al pla d'Urgell.
3:29 Al gener, cap al centre i el nord-est del país. També recorrien les terres del Llobregat i del Cardener. N'hi va haver que van arribar a Barcelona, a Tarragona, a Roses o a Sant Feliu de Guíxols. Barcelona quedava a cent setanta-cinc quilòmetres de la vall.
3:44 Un viatge que podia durar més d'un mes. No dormien en hostals. Dormien a les cases de pagès, les mateixes on s'havien allotjat les seues mares i les seues padrines. A canvi, ajudaven a casa o deixaven una mica d'herbes o de trementina.
3:59 Una de les acompanyants recordava que, a moltes cases, els deien que no volien res. Que les tenien per gust. Eren prudents. Amagaven els diners pel cos.
4:09 Una els duia dins de les mitges negres. Però la millor protecció era el seu aspecte de gent pobra. I què duien? Sobretot, trementina.
4:20 El remei que els va donar el nom. Feien pegats contra el dolor, contra els cops i les torçades, i contra les picades d'aranya o d'escurçó. Cada trementinaire preparava la seua trementina, a la seua manera.
4:33 També portaven oli d'avet per al pit, oli de ginebró contra els cucs, de les persones i del bestiar. En molts pobles, on el metge no hi arribava, les esperaven amb candeletes. Un home de Tuixent, Pere Serra, va dedicar uns versos a la trementinaire.
4:50 Hi deia que "era molt ben acollida per tot arreu on passava". I que a les famílies més pobres "no els cobrava ni un ral". Hi ha una història que ho diu tot. En un poble del pla, van córrer veus que la Tamastina s'havia mort.
5:05 Una dona de Josa de Cadí va escriure una carta per desmentir-ho. I llavors, des del pla, li van demanar que tornés amb les seues herbes. I va tornar. Allò que guanyaven no era poca cosa.
5:18 Un home de la vall explicava que la seua mare, anant pel món entre mil nou-cents onze i mil nou-cents vint-i-set, havia estalviat set-cents duros. Amb aquells diners, la família va arrendar un mas a la Cerdanya i va comprar nou vaques. I una vaca molt bona, aleshores, costava deu duros.
5:36 Tot i això, a la vall mateix, l'ofici no estava ben vist. Era cosa de cases baixes. "Un ofici de gent pobra", en deien. Als anys cinquanta, el món va arribar a la vall.
5:49 Es van obrir pistes. Van pujar camions a buscar la fusta i la llet. La gent de la vall es va dedicar a les vaques de llet, que no deixaven marxar de casa. Molts van emigrar per sempre.
6:00 I van arribar els metges i els medicaments. Les xiquetes que havien acompanyat les padrines no van agafar el relleu. Una de les nétes de la Tamastina guardava a casa els remeis apuntats. Un dia, el seu marit ho va estripar.
6:15 "Això de les herbes ja s'ha acabat", li va dir. L'última a fer el camí va ser Sofia d'Ossera. Va fer el seu darrer viatge l'any mil nou-cents vuitanta-dos, als setanta-quatre anys.
6:27 En els seus viatges l'acompanyava el seu marit, un dels pocs homes que van anar pel món amb una trementinaire. Ella va morir el mil nou-cents noranta-sis. Més de cent anys d'ofici semblaven condemnats a l'oblit. Però el desembre de mil nou-cents noranta-vuit es va inaugurar a Tuixent el Museu de les Trementinaires.
6:47 A tocar del poble hi ha un jardí botànic amb les plantes que elles collien. I cada any, a finals de maig, la vall celebra la seua festa. Un antropòleg que les va estudiar ho resumeix així. Abans, les trementinaires anaven pel món.
7:01 Ara és el món qui ve a trobar-les, al seu museu. Veniu-hi, doncs. Al Museu de les Trementinaires, a Tuixent, a la vall de la Vansa, sota el Cadí.
7:10 Les herbes encara hi són. I els camins també.